lA bLaNQUItud... què és? repensem el què sóm...

Sabem que vivim en un món de raçes, diferències, injustícies, desigualtats que venen determinades per la idea de la superioritat de la raça blanca. Els homes i dones blancs han configurat al llarg dels temps una idea del multiculturalisme que deixa en un segon nivell econòmic, social, polític i cultural a tots aquells col.lectius que no són de raça blanca.

Ens trobem amb la necessitat d’analitzar d’idiosincràsia blanca per tal d’aclarir les causes, detectar els origens i buscar-hi solucions, ja que ens afecta a les qüestions socials del dia a dia. Hem de ser conscients dels avantatges que tenim els blancs envers els inconvenients dels no-blancs. El col.lectiu blanc hem de ser conscients del posicionament que tenim per tal d` identificar i abandonar el racisme i alhora desenvolupar una identitat blanca crítica i progressiva. Així parlaríem d’una pedagogia de la idiosincràsia blanca. Des dels temps de la il.lustració, l’home blanc europeu ja creu que poseeix el raonament, la veritat i es comença a crear unes normes des d’un pensament autoritari, delimitat i jeràrquic.

Podem trobar un paral.lelisme amb el que va passar durant el colonialisme i el que està succeint en els nostres dies amb el tema de la immigració. L’home blanc arriba amb la raó, representant l’ordre, la racionalitat, l’autocontrol i els no-blancs representen el caos, la irracionalitat, el desequilibri emocional. Amb la immigració succeix al revés. Són els no-blancs que arriben amb un suposat desordre, amb conductes i normes no racionals al nostre entendre, i nosaltres (blancs europeus) volem imposar de forma autoritària la nostra manera de funcionar, que creiem que és la correcte. Des de l’europa blanca es considera l’immigrant no-blanc un èsser inferior, que no pot aspirar als mateixos drets que disfrutem els europeus. I tot això justificat amb un discurs enlluernat per la raó que està vinculada al poder. Per tant trobem un paral.lelisme entre la col.lonització i la globalització.

A l’hora d’estudiar la idiosincràsia blanca hem d’entendre que aquest concepte és una construcció social. Hi ha moltes maneres de ser blanc, ja que té molta importància i determina a les persones la classe social, el gènere, la cultura. No és el mateix un blanc d’Holanda, que un blanc de Texas (E.E.U.U). Com tampoc és el mateix un immigrant de Nador (Marroc), que un immigrant de Bristol (Regne Unit).
La idiosincràcia blanca guanya poder a través del reafirmament dels valors, les conductes, les normes contràries als no-blancs com una eina de defensa a la falsa amenaça que generen els no-blancs (immigració).
A través de la construcció d’uns estereotips negatius dels no-blancs, la idiosincràsia blanca es reafirma i es perpetua en el poder. Hi ha una diferència entre la idiosincràsia blanca i la gent blanca. També hi ha diversitat en l’idiosincràsia blanca, per tant és perillós fer generalitzacions, va en contra la pedagogia crítica. No hem d’arribar a la conclusió de que els no-blancs són els pobrets i els blancs són malvats. No totes les persones blanques tenen un poder econòmic, social, cultural superior.
El que hem de tenir present a l’hora de realitzar un estudi de la idiosincràsia blanca, no és la seva naturalesa autèntica o essencial sinó de quina manera es fa visible i com manifesta el seu poder. La idiosincràsia blanca funciona com una norma invisible que la gent blanca no adquireix en la consciència. Molts blancs no tenen present que pertanyen a una raça i que tenen una identitat cultural. Tampoc són conscients de les dinàmiques de poder que es donen.

Per tant la pedagogía dels multiculturalistes teòrics tenen la tasca d’involucrar als homes blancs per que exerceixin un compromís per la normalització de la idiosincràsia blanca. És un tema que s’ha de discutir entre tots. Els blancs han de poder parlar de la raça i començar a plantejar-se com actua com a raça dins el poder mundial. Els blancs han de conèixer la construcció social de la seva propia identitat i la naturalesa ètnica per tal d’entendre el seu poder i entendre d’on venen les desigualtats.
La raça blanca, sembla que no existeixi com una definició específica, no la trobem en els mapes de cultures del món. No està definida en els llibres però és la més poderosa. No es té consciència de la naturalesa de la idiosincràsia blanca i els seus efectes, això fa que adquireixi un matís de superioritat en la vida cultural occidental. La educació multicultural en les escoles tan sols parla dels grups ètnics minoritaris, com els negres o llatins i no de la raça blanca com a tal.
Per tant els multiculturalistes teòrics tenen una tasca important, que es parli sobre la idiosincràsia blanca i que no s’encobreixi els fets de la història actual. Una altra tasca de la pedagogía crítica és posar en els currículums la veritable aportació històrica que han tingut els negres i els no-blancs.

L’home blanc es troba en una situació social privilegiada, controlen les finançes, l´informació, l’administració, els cárrecs polítics... el poder blanc domina. Però aquesta realitat és suprimida per part de la idiosincràcia blanca i es genera una autojustificació raonable per part de la gent blanca. La idiosincràcia blanca desenvolupa un repertori de trucs per enmascarar el seu posicionament social.
Es parla d’igualtat d’oportunitats, quan tan sols són paraules, perqué realment mai es dona aquesta igualtat, ja que es generen uns esteriotips negatius envers els no-blancs que no fan fàcil aquesta “igualtat d’oportunitats”.

GlòRIA cUAdrench
Fotos: viatge el Marroc

L'acompanyament...

És ben segur que com educadors socials ens em de plantejar una intervenció amb persones amb el virus del VIH, i per començar em d’abandonar tots aquells prejudicis que acompanyen la persona cero positiva.

En la nostra societat s’ha generat una imatge negativa de les persones amb aquesta malaltia, que bé donada per la història recent i la intervenció de la opinió de l’església en la nostre societat. Cal que nosaltres com educadors comencem la intervenció desfen-s’ha de tots els aspectes negatius que poguin influir negativament en l’acompanyament. Em de partir de cero i començar per conèixer a la persona com si es tractes d’una persona amb una malaltia comú, i ja tindrem temps i espai per conèxer i aprendre quines són les veritables problemàtiques i les carències que ha de fer front aquest tipus de malalts, i de quina manera nosaltres podem intervenir.





La nostre intervenció començara pel punt de partida que ens marqui la persona que acompanyem, per això ens caldrà conéixer on es troba emocionalment la persona, i on vol anar i arribar. Cada persona amb la malaltia del sida tindrà diferents perspectives i viurà la malaltia de diferent manera. L’educador social comença de cero, és el que aprén més en aquest procés, és el que no sap que succeïx, el que no sap on es vol anar i per tant ha d’estar molt atent per tal de complir la seva tasca i no provocar afectes contraris del que la persona amb sida vol. Haurem d’estar molt atents del que se’ns demana, tant de manera explícita com implícita.
Mai haurem de concebre la persona com un malalt de sida tan sols, sinó com una persona amb un potencial per la seva transformació personal, per tal d’afrontar la seva nova situació de vida. Caldrà buscar en la pròpia persona els recursos, el seu potencial, la seva capacitat d’auto-ajuda, per tal d’aconseguir un desenvolupament holístic i la búsqueda del benestar personal.

La paraula acompanyament implica moltes coses, una de les principals és l’amor i aquesta implíca complicitat. I que podem dir de la complicitat? Doncs que la complicitat és una actitud que es demostra, quan existeix un coneixement per part de dues persones. També implica cooperació, participació, implicació... La paraula acompanyament també implica compromís mutu, per tant ha de ser un acord que generi confiança i voluntat de compartir unes vivències, unes emocions, unes experiències...

Estem acostumats que en la nostre societat, les persones infectades amb el virus del VIH són tractades tan sols des del punt de vista mèdic. Des de que se’ls comunica que es troben infectats pel virus són tractats com a pacients crònics, i aquí comença un viacrucis d’hospitals, tractaments que fan que la persona passi a ser un malalts més dins la Seguretat Social, és a dir una X, un expedient. Clar que és una basant important la mèdica dins aquesta malaltia, però no ha de ser la única. Les persones em el virus de la sida haurien de rebre a més un tractament psicosocial de manera individualitzat i per part d’un equip multidisciplinar de professionals entesos. Des del primer moment, quan la persona se li diu que és portadora del virus, necessita suport, acompanyament professional per tal de resoldre els dubtes, preocupacions que es ven segur que sorgeixen des de l’inici de la malaltia.
L’educadora social haurà d’escoltar a la persona i valorar el seu estat d’ànim i recollir una impressió de les seves emocions per tal d’entendre la situació personal. Que et donguin una notícia com aquesta és un canvi radical a la vida de la persona, i l’educadora ha de crear un espai i deixar un temps perque la persona assumeixi la nova situació, i que comenci a estructurar la seva vida, i les relacions amb el seu entorn immediat.



La malaltia del sida és una malaltia crònica que s’ha de gestionar al llarg de total la vida, el malalt s’ha de medicar sempre i també ha de tenir un suport psicosocial durant tot el procés. Les persones amb sida, no tan sols necessiten els antiretrovirals per continuar vivint i amb benestar personal, sinó que també necessiten el suport global per part dels professionals, l’entorn, la família. Aquest últims seran molt importants en la última etapa de la vida, que esdevindrà molt complexa, on hi hauran d’interactuar un equip multidisciplinar de persones. En aquest procés últim es remouen molts sentiments, tant de la persona que passa per aquest moment com del professional, voluntari, o qui sigui que estigui al costat.
Som persones al costat de persones. I cal preguntar-nos pregunto: com es fa ? perquè no hi ha un manual per aquests processos. Crec que és important, molt important, l’empatia, intentant comprendre qui tenim al davant. Intentant desxifrar, entre línies, el que ens transmet la persona. Perquè la persona és qui ens dóna la guia de com acompanyar-la i fer-li costat. La dificultat rau en extreure i desgranar del seu discurs personal la pauta que ens està donant. I és vital respectar la decisió i la manera d’afrontar el procés de la persona. Tenint en compte, per sobre de tot el ritme de la persona.
És evident que aquesta tasca no és fàcil, i que requereix una fortalesa personal, però és una tasca obligatòria que com a persones humanes em d’assumir. Acompanyar, com em dit abans es tracte d’un acte d’amor, de compromís, de complicitat amb la persona afectada i amb la seva família com una sola unitat.

GLòRia...

Comprender...

"...comprender para actuar reflexivamente, comprender para poder decidir libre y autónomamente, comprender para desterrar las interpretaciónes mágicas de la realidad, comprender para ahuyentar los fundamentalismos y el pensamiento único, comprender para no temer al futuro, comprender para eliminar las guerras y los terrorismos de todo tipo, comprender para facilitar el desarrolo, comprender para compartir el conociemento y las nuevas tecnologías, comprender para alimentar la esperanza..."
Jares, Xesús R. Educar para la verdad y la esperanza: en tiempos de globalización, guerra preventiva y terrorismos. Madrid: Editorial Popular, 2005. (Urgencias; 7)

cOnstruInt el meu futur...

Doncs si, aqui comença aquest blog... encara que la idea d'aquest blog no està molt clara, i les meves intensións són confuses, per algún lloc s'ha de començar. La primera idea és la de Construir... peró no construir nous edificis de protecció social, ni construir una maqueta sobre la Sagrada Família, sinó construir coneixement i compartir-lo amb tota aquella gent que estigui interesat. No pretenc allisonar a ningú, ni donar savis consells, però des de la meva humil posició d'educadora social intenteré compartir totes aquelles vivències que crec que puguin ser interessants.