És ben segur que com educadors socials ens em de plantejar una intervenció amb persones amb el virus del VIH, i per començar em d’abandonar tots aquells prejudicis que acompanyen la persona cero positiva.
En la nostra societat s’ha generat una imatge negativa de les persones amb aquesta malaltia, que bé donada per la història recent i la intervenció de la opinió de l’església en la nostre societat. Cal que nosaltres com educadors comencem la intervenció desfen-s’ha de tots els aspectes negatius que poguin influir negativament en l’acompanyament. Em de partir de cero i començar per conèixer a la persona com si es tractes d’una persona amb una malaltia comú, i ja tindrem temps i espai per conèxer i aprendre quines són les veritables problemàtiques i les carències que ha de fer front aquest tipus de malalts, i de quina manera nosaltres podem intervenir.
La nostre intervenció començara pel punt de partida que ens marqui la persona que acompanyem, per això ens caldrà conéixer on es troba emocionalment la persona, i on vol anar i arribar. Cada persona amb la malaltia del sida tindrà diferents perspectives i viurà la malaltia de diferent manera. L’educador social comença de cero, és el que aprén més en aquest procés, és el que no sap que succeïx, el que no sap on es vol anar i per tant ha d’estar molt atent per tal de complir la seva tasca i no provocar afectes contraris del que la persona amb sida vol. Haurem d’estar molt atents del que se’ns demana, tant de manera explícita com implícita.
Mai haurem de concebre la persona com un malalt de sida tan sols, sinó com una persona amb un potencial per la seva transformació personal, per tal d’afrontar la seva nova situació de vida. Caldrà buscar en la pròpia persona els recursos, el seu potencial, la seva capacitat d’auto-ajuda, per tal d’aconseguir un desenvolupament holístic i la búsqueda del benestar personal.
La paraula acompanyament implica moltes coses, una de les principals és l’amor i aquesta implíca complicitat. I que podem dir de la complicitat? Doncs que la complicitat és una actitud que es demostra, quan existeix un coneixement per part de dues persones. També implica cooperació, participació, implicació... La paraula acompanyament també implica compromís mutu, per tant ha de ser un acord que generi confiança i voluntat de compartir unes vivències, unes emocions, unes experiències...
Estem acostumats que en la nostre societat, les persones infectades amb el virus del VIH són tractades tan sols des del punt de vista mèdic. Des de que se’ls comunica que es troben infectats pel virus són tractats com a pacients crònics, i aquí comença un viacrucis d’hospitals, tractaments que fan que la persona passi a ser un malalts més dins la Seguretat Social, és a dir una X, un expedient. Clar que és una basant important la mèdica dins aquesta malaltia, però no ha de ser la única. Les persones em el virus de la sida haurien de rebre a més un tractament psicosocial de manera individualitzat i per part d’un equip multidisciplinar de professionals entesos. Des del primer moment, quan la persona se li diu que és portadora del virus, necessita suport, acompanyament professional per tal de resoldre els dubtes, preocupacions que es ven segur que sorgeixen des de l’inici de la malaltia.
L’educadora social haurà d’escoltar a la persona i valorar el seu estat d’ànim i recollir una impressió de les seves emocions per tal d’entendre la situació personal. Que et donguin una notícia com aquesta és un canvi radical a la vida de la persona, i l’educadora ha de crear un espai i deixar un temps perque la persona assumeixi la nova situació, i que comenci a estructurar la seva vida, i les relacions amb el seu entorn immediat.
La malaltia del sida és una malaltia crònica que s’ha de gestionar al llarg de total la vida, el malalt s’ha de medicar sempre i també ha de tenir un suport psicosocial durant tot el procés. Les persones amb sida, no tan sols necessiten els antiretrovirals per continuar vivint i amb benestar personal, sinó que també necessiten el suport global per part dels professionals, l’entorn, la família. Aquest últims seran molt importants en la última etapa de la vida, que esdevindrà molt complexa, on hi hauran d’interactuar un equip multidisciplinar de persones. En aquest procés últim es remouen molts sentiments, tant de la persona que passa per aquest moment com del professional, voluntari, o qui sigui que estigui al costat.
Som persones al costat de persones. I cal preguntar-nos pregunto: com es fa ? perquè no hi ha un manual per aquests processos. Crec que és important, molt important, l’empatia, intentant comprendre qui tenim al davant. Intentant desxifrar, entre línies, el que ens transmet la persona. Perquè la persona és qui ens dóna la guia de com acompanyar-la i fer-li costat. La dificultat rau en extreure i desgranar del seu discurs personal la pauta que ens està donant. I és vital respectar la decisió i la manera d’afrontar el procés de la persona. Tenint en compte, per sobre de tot el ritme de la persona.
És evident que aquesta tasca no és fàcil, i que requereix una fortalesa personal, però és una tasca obligatòria que com a persones humanes em d’assumir. Acompanyar, com em dit abans es tracte d’un acte d’amor, de compromís, de complicitat amb la persona afectada i amb la seva família com una sola unitat.
GLòRia...
En la nostra societat s’ha generat una imatge negativa de les persones amb aquesta malaltia, que bé donada per la història recent i la intervenció de la opinió de l’església en la nostre societat. Cal que nosaltres com educadors comencem la intervenció desfen-s’ha de tots els aspectes negatius que poguin influir negativament en l’acompanyament. Em de partir de cero i començar per conèixer a la persona com si es tractes d’una persona amb una malaltia comú, i ja tindrem temps i espai per conèxer i aprendre quines són les veritables problemàtiques i les carències que ha de fer front aquest tipus de malalts, i de quina manera nosaltres podem intervenir.
La nostre intervenció començara pel punt de partida que ens marqui la persona que acompanyem, per això ens caldrà conéixer on es troba emocionalment la persona, i on vol anar i arribar. Cada persona amb la malaltia del sida tindrà diferents perspectives i viurà la malaltia de diferent manera. L’educador social comença de cero, és el que aprén més en aquest procés, és el que no sap que succeïx, el que no sap on es vol anar i per tant ha d’estar molt atent per tal de complir la seva tasca i no provocar afectes contraris del que la persona amb sida vol. Haurem d’estar molt atents del que se’ns demana, tant de manera explícita com implícita.
Mai haurem de concebre la persona com un malalt de sida tan sols, sinó com una persona amb un potencial per la seva transformació personal, per tal d’afrontar la seva nova situació de vida. Caldrà buscar en la pròpia persona els recursos, el seu potencial, la seva capacitat d’auto-ajuda, per tal d’aconseguir un desenvolupament holístic i la búsqueda del benestar personal.
La paraula acompanyament implica moltes coses, una de les principals és l’amor i aquesta implíca complicitat. I que podem dir de la complicitat? Doncs que la complicitat és una actitud que es demostra, quan existeix un coneixement per part de dues persones. També implica cooperació, participació, implicació... La paraula acompanyament també implica compromís mutu, per tant ha de ser un acord que generi confiança i voluntat de compartir unes vivències, unes emocions, unes experiències...
Estem acostumats que en la nostre societat, les persones infectades amb el virus del VIH són tractades tan sols des del punt de vista mèdic. Des de que se’ls comunica que es troben infectats pel virus són tractats com a pacients crònics, i aquí comença un viacrucis d’hospitals, tractaments que fan que la persona passi a ser un malalts més dins la Seguretat Social, és a dir una X, un expedient. Clar que és una basant important la mèdica dins aquesta malaltia, però no ha de ser la única. Les persones em el virus de la sida haurien de rebre a més un tractament psicosocial de manera individualitzat i per part d’un equip multidisciplinar de professionals entesos. Des del primer moment, quan la persona se li diu que és portadora del virus, necessita suport, acompanyament professional per tal de resoldre els dubtes, preocupacions que es ven segur que sorgeixen des de l’inici de la malaltia.
L’educadora social haurà d’escoltar a la persona i valorar el seu estat d’ànim i recollir una impressió de les seves emocions per tal d’entendre la situació personal. Que et donguin una notícia com aquesta és un canvi radical a la vida de la persona, i l’educadora ha de crear un espai i deixar un temps perque la persona assumeixi la nova situació, i que comenci a estructurar la seva vida, i les relacions amb el seu entorn immediat.
La malaltia del sida és una malaltia crònica que s’ha de gestionar al llarg de total la vida, el malalt s’ha de medicar sempre i també ha de tenir un suport psicosocial durant tot el procés. Les persones amb sida, no tan sols necessiten els antiretrovirals per continuar vivint i amb benestar personal, sinó que també necessiten el suport global per part dels professionals, l’entorn, la família. Aquest últims seran molt importants en la última etapa de la vida, que esdevindrà molt complexa, on hi hauran d’interactuar un equip multidisciplinar de persones. En aquest procés últim es remouen molts sentiments, tant de la persona que passa per aquest moment com del professional, voluntari, o qui sigui que estigui al costat.
Som persones al costat de persones. I cal preguntar-nos pregunto: com es fa ? perquè no hi ha un manual per aquests processos. Crec que és important, molt important, l’empatia, intentant comprendre qui tenim al davant. Intentant desxifrar, entre línies, el que ens transmet la persona. Perquè la persona és qui ens dóna la guia de com acompanyar-la i fer-li costat. La dificultat rau en extreure i desgranar del seu discurs personal la pauta que ens està donant. I és vital respectar la decisió i la manera d’afrontar el procés de la persona. Tenint en compte, per sobre de tot el ritme de la persona.
És evident que aquesta tasca no és fàcil, i que requereix una fortalesa personal, però és una tasca obligatòria que com a persones humanes em d’assumir. Acompanyar, com em dit abans es tracte d’un acte d’amor, de compromís, de complicitat amb la persona afectada i amb la seva família com una sola unitat.
GLòRia...
