Sabem que vivim en un món de raçes, diferències, injustícies, desigualtats que venen determinades per la idea de la superioritat de la raça blanca. Els homes i dones blancs han configurat al llarg dels temps una idea del multiculturalisme que deixa en un segon nivell econòmic, social, polític i cultural a tots aquells col.lectius que no són de raça blanca.
Ens trobem amb la necessitat d’analitzar d’idiosincràsia blanca per tal d’aclarir les causes, detectar els origens i buscar-hi solucions, ja que ens afecta a les qüestions socials del dia a dia. Hem de ser conscients dels avantatges que tenim els blancs envers els inconvenients dels no-blancs. El col.lectiu blanc hem de ser conscients del posicionament que tenim per tal d` identificar i abandonar el racisme i alhora desenvolupar una identitat blanca crítica i progressiva. Així parlaríem d’una pedagogia de la idiosincràsia blanca. Des dels temps de la il.lustració, l’home blanc europeu ja creu que poseeix el raonament, la veritat i es comença a crear unes normes des d’un pensament autoritari, delimitat i jeràrquic.
Podem trobar un paral.lelisme amb el que va passar durant el colonialisme i el que està succeint en els nostres dies amb el tema de la immigració. L’home blanc arriba amb la raó, representant l’ordre, la racionalitat, l’autocontrol i els no-blancs representen el caos, la irracionalitat, el desequilibri emocional. Amb la immigració succeix al revés. Són els no-blancs que arriben amb un suposat desordre, amb conductes i normes no racionals al nostre entendre, i nosaltres (blancs europeus) volem imposar de forma autoritària la nostra manera de funcionar, que creiem que és la correcte. Des de l’europa blanca es considera l’immigrant no-blanc un èsser inferior, que no pot aspirar als mateixos drets que disfrutem els europeus. I tot això justificat amb un discurs enlluernat per la raó que està vinculada al poder. Per tant trobem un paral.lelisme entre la col.lonització i la globalització.
A l’hora d’estudiar la idiosincràsia blanca hem d’entendre que aquest concepte és una construcció social. Hi ha moltes maneres de ser blanc, ja que té molta importància i determina a les persones la classe social, el gènere, la cultura. No és el mateix un blanc d’Holanda, que un blanc de Texas (E.E.U.U). Com tampoc és el mateix un immigrant de Nador (Marroc), que un immigrant de Bristol (Regne Unit).
La idiosincràcia blanca guanya poder a través del reafirmament dels valors, les conductes, les normes contràries als no-blancs com una eina de defensa a la falsa amenaça que generen els no-blancs (immigració).
A través de la construcció d’uns estereotips negatius dels no-blancs, la idiosincràsia blanca es reafirma i es perpetua en el poder. Hi ha una diferència entre la idiosincràsia blanca i la gent blanca. També hi ha diversitat en l’idiosincràsia blanca, per tant és perillós fer generalitzacions, va en contra la pedagogia crítica. No hem d’arribar a la conclusió de que els no-blancs són els pobrets i els blancs són malvats. No totes les persones blanques tenen un poder econòmic, social, cultural superior.
El que hem de tenir present a l’hora de realitzar un estudi de la idiosincràsia blanca, no és la seva naturalesa autèntica o essencial sinó de quina manera es fa visible i com manifesta el seu poder. La idiosincràsia blanca funciona com una norma invisible que la gent blanca no adquireix en la consciència. Molts blancs no tenen present que pertanyen a una raça i que tenen una identitat cultural. Tampoc són conscients de les dinàmiques de poder que es donen.
La idiosincràcia blanca guanya poder a través del reafirmament dels valors, les conductes, les normes contràries als no-blancs com una eina de defensa a la falsa amenaça que generen els no-blancs (immigració).
A través de la construcció d’uns estereotips negatius dels no-blancs, la idiosincràsia blanca es reafirma i es perpetua en el poder. Hi ha una diferència entre la idiosincràsia blanca i la gent blanca. També hi ha diversitat en l’idiosincràsia blanca, per tant és perillós fer generalitzacions, va en contra la pedagogia crítica. No hem d’arribar a la conclusió de que els no-blancs són els pobrets i els blancs són malvats. No totes les persones blanques tenen un poder econòmic, social, cultural superior.
El que hem de tenir present a l’hora de realitzar un estudi de la idiosincràsia blanca, no és la seva naturalesa autèntica o essencial sinó de quina manera es fa visible i com manifesta el seu poder. La idiosincràsia blanca funciona com una norma invisible que la gent blanca no adquireix en la consciència. Molts blancs no tenen present que pertanyen a una raça i que tenen una identitat cultural. Tampoc són conscients de les dinàmiques de poder que es donen.
Per tant la pedagogía dels multiculturalistes teòrics tenen la tasca d’involucrar als homes blancs per que exerceixin un compromís per la normalització de la idiosincràsia blanca. És un tema que s’ha de discutir entre tots. Els blancs han de poder parlar de la raça i començar a plantejar-se com actua com a raça dins el poder mundial. Els blancs han de conèixer la construcció social de la seva propia identitat i la naturalesa ètnica per tal d’entendre el seu poder i entendre d’on venen les desigualtats.
La raça blanca, sembla que no existeixi com una definició específica, no la trobem en els mapes de cultures del món. No està definida en els llibres però és la més poderosa. No es té consciència de la naturalesa de la idiosincràsia blanca i els seus efectes, això fa que adquireixi un matís de superioritat en la vida cultural occidental. La educació multicultural en les escoles tan sols parla dels grups ètnics minoritaris, com els negres o llatins i no de la raça blanca com a tal.
Per tant els multiculturalistes teòrics tenen una tasca important, que es parli sobre la idiosincràsia blanca i que no s’encobreixi els fets de la història actual. Una altra tasca de la pedagogía crítica és posar en els currículums la veritable aportació històrica que han tingut els negres i els no-blancs.
La raça blanca, sembla que no existeixi com una definició específica, no la trobem en els mapes de cultures del món. No està definida en els llibres però és la més poderosa. No es té consciència de la naturalesa de la idiosincràsia blanca i els seus efectes, això fa que adquireixi un matís de superioritat en la vida cultural occidental. La educació multicultural en les escoles tan sols parla dels grups ètnics minoritaris, com els negres o llatins i no de la raça blanca com a tal.
Per tant els multiculturalistes teòrics tenen una tasca important, que es parli sobre la idiosincràsia blanca i que no s’encobreixi els fets de la història actual. Una altra tasca de la pedagogía crítica és posar en els currículums la veritable aportació històrica que han tingut els negres i els no-blancs.
L’home blanc es troba en una situació social privilegiada, controlen les finançes, l´informació, l’administració, els cárrecs polítics... el poder blanc domina. Però aquesta realitat és suprimida per part de la idiosincràcia blanca i es genera una autojustificació raonable per part de la gent blanca. La idiosincràcia blanca desenvolupa un repertori de trucs per enmascarar el seu posicionament social.
Es parla d’igualtat d’oportunitats, quan tan sols són paraules, perqué realment mai es dona aquesta igualtat, ja que es generen uns esteriotips negatius envers els no-blancs que no fan fàcil aquesta “igualtat d’oportunitats”.
Es parla d’igualtat d’oportunitats, quan tan sols són paraules, perqué realment mai es dona aquesta igualtat, ja que es generen uns esteriotips negatius envers els no-blancs que no fan fàcil aquesta “igualtat d’oportunitats”.
GlòRIA cUAdrench
Fotos: viatge el Marroc
